Vojilsav Kostunica: l'ambigüitat

L'actual primer ministre de Sèrbia, Vijilsav Kostunica, és ja el primer i més ferri detractor de la independència kosovar, i la seva radicalitat iguala, si no supera, la del líder ultranacionalista Tomislav Nikolic. convertit en el "Pare" dels serbis que viuen dins les noves fronteres de Kosovo, Kostunica ha trencat definitivament amb la concepció proeuropeïsta de Tadic, moderadament contrari a la independència dels kosovars, i s'ha posicionat definitivament a favor dels postulats nacionalistes serbis. Però la figura de Vijislav Kostunica ha estat sempre assetjada per l'ambigüitat. I en aquest cas, també: d'una banda bloqueja la missió de la UE i, per l'altra, nega que l'objectiu sigui dividir el nord de Mitrovica.

Però, qui és Vojislav Kostunica?

Expulsat de la Universitat de Belgrad on donava classes de Dret, en el decurs d'una purga d'intel·lectuals projectada per Tito el 1974, Kostunica va iniciar una lluita pels drets humans a la República Socialista de Serbia. Tot i que va participar en la fundació del partit DS (Partit Democràtic) discrepàncies amb la cúpula de la nova formació el van portar a fundar una força alternativa: el DDS (Partit Democràtic de Sèrbia). Tot i que defensava l'esperit del DS, de nacionalisme moderat contra un nou discurs ultranacionalista elevat per Slobodan Milosevic, Kostunica va distanciar-se de la defensa del DS de la idea de la "Gran Sèrbia" i va referenciar el nacionalisme pacifista.

Allunyat de la praxis política que va caracteritzar Iugoslàvia en els anys immediatament anteriors a la guerra i durant la mateixa guerra, Kostunica va situar-se com una figura política diferent i cada vegada més popular. Sense haver estat vinculat mai a cap cas de corrupció, sense haver militat mai en el discurs agressiu que desplegava l'imaginari nacionalista serbi, i representant sempre el sentit comú i la honestedat política, Kostunica va escalar en el panorama polític nacional fins a convertir-se en el Primer Ministre serbi, càrrec en el que exerceix actualment.

Però rere aquesta bandera política, que ha acompanyat Kostunica durant la seva carrera política, el serbi ha entrat en la dinàmica contradictòria que ha marcat la dialèctica política dels Balcans en el darrer quart del segle XX -com a mínim. Mentre Kostunica fundava el seu partit per combatre la radicalitat miloseviana, feia el joc a la política de guerra desplegada per Milosevic sense oposar-se a la defensa violenta dels serbis de la Krajina (dins les fronteres croates) i de Bòsnia, i, posteriorment, recolzant les milícies de l'UÇK dels serbis kosovars que van iniciar una neteja ètnica a finals dels anys 90. Contrari a l'OTAN, cridant a la defensa de Kosovo per part de Sèrbia contra el nacionalisme albanès i les tropes de l'OTAN, i acusant Estats Units de fer el joc a Milosevic, Kostunica es va guanyar la definició d'antiamericà i proeuropeu, un darrer adjectiu força difícil d'entendre en el context actual vinculat a la figura del Primer Ministre.

L'actitud agressiva que ha près Kostunica és, avui, fàcil d'entendre. Un exemple: la nit de la victòria electoral de Boris Tadic, el 3 de febrer passat, el vencedor va rebre la trucada de Nikolic instants després de l'escrutini. Kostunica, que havia compartit govern amb Tadic, no va felicitar-lo. Ara Kostunica es ditancia més que mai de Tadic i marca el seu territori: Ni Estats Units ni la UE, tret d'alguns estats sense rellevància com Espanya, defensaran els interessos dels serbis que viuen a Kosovo, i per tant cal donar suport a la idea de Nikolic i, sobretot, a les ajudes que pugui donar Rússia que, de la mà del successor de Putin, Dimitri Medvedév, ja ha donat ple suport a Belgrad. Kostunica no es va desmarcar en el seu moment del suport als serbis de la Krajina i de Bòsnia, va defensar la sumissió de les repúbliques iguoslaves restants a la sèrbia, i va cridar a la unitat ferma de Sèrbia pel que fa a les províncies de Kosovo i Vojvodina. Kostunica no ha condemnat mai, mai, les massacres de Srebrenica -fins i tot alguns el vinculen a una amistat amb Mladic i Karadzic- i d'altres regions de defensa sèrbia. Com desampararà ara la lluita violenta dels serbis contra la independència kosovar? No ho ha fet, legitimant les manifestacions violentes a Belgrad, Pristina i Banja Luka, i no ho farà. Però cal que abandoni el discurs ambigu i deixi d'amagar les seves intencions en la situació actual. O defensa de la missió europea, o divisió de Mitrovica, però tot alhora, no.

En el fons Kostunica és hereu de la política diluïda i vacil·lant que ha acompanyat sempre els Balcans, tant interna com externament, i de la concepció que Sèrbia té del seu territori respecte la resta dels Balcans: a pesar dels matissos, sempre emergeix el sentiment de la "Gran Sèrbia".

Controvèrsies kosovars

L'elecció de Boris Tadic com a president de Sèrbia suposà, el passat 3 de febrer, la victòria de les tesis europeïstes i l'aplastament de la vella concepció nacionalista que, amb Tomislav Nikolic al capdavant, amenaçava amb ressucitar l'etapa Milosevic, de nefast record per als Balcans. Més enllà d'això, les eleccions Sèrbies s'emmarcaven en l'esgotament del protectorat que mantenia l'OTAN en territori kosovar i la resolució, per defecte, de la independència d'aquesta regió o la seva permanència en territori serbi. Com en tots els conflictes balcànics, la situació ha presentat controvèrsies que excedeixen, en alguns casos, la racionalitat política i humana, i que planteja alguns punts que convé matisar.

Primer de tot. Quina és la posició de Kosovo dins els Balcans? Els partidaris de la secessió del territori es recolzen en l'argument de la superioritat nacional albanesa. Certament, prop del 90% dels kosovars pertanyen a la nacionalitat albanesa, i això és un element determinant per reivindicar el dret a l'autodeterminació del territori. Però als Balcans no hi han veritat completes, sinó matissos, molts matissos. Perquè els Sèrbis porten dècades protegint Kosovo i ara, amb la proclamació de la seva independència, pugnen amb tal diligència per evitar la secessió? Doncs perquè Kosovo és el santuari serbi, el relicari ortodox que defineix l'esperit del poble serbi, allà on la nació sèrbia hi té palaus, monuments i esglésies. I aquest argument, tant vàlid com el primer, el nega i el contrarresta.

En segon lloc. La nova situació que planteja la independència de Kosovo ha estat rebuda per la comunitat internacional amb la mateixa debilitat amb què han afrontat tots i cadascun dels problemes que han patit els Balcans al llarg de la història contemporània. Estats Units va reconèixer, ipso facto, el nou estat, mentre que Rússia, tradicional aliada dels serbis, també ha mostrat des d'un principi el seu rebuig al nou estat i la defensa amb urpes i dents de la unitat sèrbia. Però la Unió Europea, justament la potència que ha de jugar un paper equilibrador en el conflicte, el gestor principal de la situació, es mostra una vegada més, díscola i vacil·ant. Mentre els estats més avançats, com França i Alemanya, aposten clarament per reconèixer Kosovo com un estat independent, Espanya, entre d'altres estats, es nega en rotund a fer-ho, en base a arguments poc creïbles que porten a sospitar en paral·lelismes absurds entre les confrontacions nacionalistes balcàniques i les espanyoles. Pel bé dels Balcans caldria que, per una vegada a la història, la diplomàcia internacional jugués un bon paper a favor de l'enteniment i la convivencia harmònica a la zona.

En tercer lloc. Com es resoldrà el conflicte? Sèrbia no es conformarà, probablement, amb l'entrada a la Unió Europea com a moneda de canvi del seu territori més valuós. Tot i que una estreta majoria del poble serbi va declarar-se, el passat 3 de febrer, disposada a acabar amb l'etapa Milosevic i obrir-ne una de nova cap al progrés dins la UE, l'imminent pèrdua de Kosovo ha fet reviure l'exaltació sèrbia. De fet, Tadic ho va dir tan alt i clar com Nikolic: Kosovo no es toca, i el nou president va prometre que no reconeixeria el nou estat si aquest s'autodeterminava. Quin paper ha de jugar ara, dons, Tadic, com a president de Sèrbia? Sembla poc probable que Tadic cedeixi davant l'atractiva oferta de pertànyer a la UE, si això implica abandonar Kosovo. Però el seu compromís amb els seus votants, que es desprèn del to moderat que s'oposava al radicalisme de Nikolic, l'obliga a frenar l'eufòria Sèrbia que s'està desfermant amb manifestacions violentes a la capital kosovar, Pristina. De moment, en la gran manifestació del passat dijous, la més gran des de la que es va celebrar el 1998 contra l'ocupació del territori serbi per part de l'OTAN, Tadic no hi era per un més que oportú viatge a Romania. Nikolic, per contra, sí que hi era, al costat del Primer Ministre Kosturica. Un darrer interrogant que cal plantejar és: què farà el nou estat de Kosovo si Rússia decideix bloquejar el territori energètica i econòmicament? Com es desenvoluparà el nou estat, que neix sota mínims, sota aquestes circumstàncies? Però sembla que això poc interessa als alabanokosovars que porten moltes jornades celebrant la seva independències, aliens a qualsevol esdeveniment immediat, amb la certa irracionalitat i impulsivitat que sempre ha mogut els fils de la política als Balcans. 

Pròleg: La cruïlla balcànica

Els Balcans sempre han estat una cruïlla i ho són encara: una cruïlla de pobles, amb una multiplicitat ètnica de difícil encaix i esdevenint un pont entre l'antagonisme Orient-Occident. Una cruïlla en la història, un camp de batalla entre les superpotències internacionals que han fet prevaldre sempre els interessos econòmics geoestratègics per sobre dels odis interètnics que han derivat en matances. Afortunadament, l'atractiu històric que desperten els Balcans per esdevenir un cas atípic en els conflictes estructurals entre els estats, han fet que la passivitat internacional davant els seus problemes hagi estat inversament proporcional a l'interès que hi han abocat els intel·lectuals. Per això avui disposem d'una historiografia dels Balcans que ens serveixen d'eina per entendre'n les vicisituds.

Aquest blog no vol ser una pàgina de referència. El meu nom és Jordi Cumplido, tinc 21 anys i acabant els estudis de Periodisme, em considero poc autoritzat en la matèria. Però el meu interès per la zona fa que em mantingui continuament informat del que allà succeeix i, humilment, m'aventuri a escriure sobre aquest tema. Els que llegeixin el blog ho han de fer pensant que:

1. Es tracta de textos molt informatius i poc opinatius. No em sento prou format en la matèria per emetre opinions en quelcom tan controvertit.

2. La informació està contrastada i els errors que hi puguin haver són del tot desinteressats

3. Escric amb humilitat i amb la voluntat de crear reflexió sobre el tema.

La recent independència de Kosovo ha tornat a situar els Balcans a les pàgines dels diaris, a les ones de les emissores radiofòniques i a les televisions. Però cal tenir una visió contextual del problema, i amb aquesta intenció obro aquest blog. Benvinguts.