Controvèrsies kosovars

L'elecció de Boris Tadic com a president de Sèrbia suposà, el passat 3 de febrer, la victòria de les tesis europeïstes i l'aplastament de la vella concepció nacionalista que, amb Tomislav Nikolic al capdavant, amenaçava amb ressucitar l'etapa Milosevic, de nefast record per als Balcans. Més enllà d'això, les eleccions Sèrbies s'emmarcaven en l'esgotament del protectorat que mantenia l'OTAN en territori kosovar i la resolució, per defecte, de la independència d'aquesta regió o la seva permanència en territori serbi. Com en tots els conflictes balcànics, la situació ha presentat controvèrsies que excedeixen, en alguns casos, la racionalitat política i humana, i que planteja alguns punts que convé matisar.

Primer de tot. Quina és la posició de Kosovo dins els Balcans? Els partidaris de la secessió del territori es recolzen en l'argument de la superioritat nacional albanesa. Certament, prop del 90% dels kosovars pertanyen a la nacionalitat albanesa, i això és un element determinant per reivindicar el dret a l'autodeterminació del territori. Però als Balcans no hi han veritat completes, sinó matissos, molts matissos. Perquè els Sèrbis porten dècades protegint Kosovo i ara, amb la proclamació de la seva independència, pugnen amb tal diligència per evitar la secessió? Doncs perquè Kosovo és el santuari serbi, el relicari ortodox que defineix l'esperit del poble serbi, allà on la nació sèrbia hi té palaus, monuments i esglésies. I aquest argument, tant vàlid com el primer, el nega i el contrarresta.

En segon lloc. La nova situació que planteja la independència de Kosovo ha estat rebuda per la comunitat internacional amb la mateixa debilitat amb què han afrontat tots i cadascun dels problemes que han patit els Balcans al llarg de la història contemporània. Estats Units va reconèixer, ipso facto, el nou estat, mentre que Rússia, tradicional aliada dels serbis, també ha mostrat des d'un principi el seu rebuig al nou estat i la defensa amb urpes i dents de la unitat sèrbia. Però la Unió Europea, justament la potència que ha de jugar un paper equilibrador en el conflicte, el gestor principal de la situació, es mostra una vegada més, díscola i vacil·ant. Mentre els estats més avançats, com França i Alemanya, aposten clarament per reconèixer Kosovo com un estat independent, Espanya, entre d'altres estats, es nega en rotund a fer-ho, en base a arguments poc creïbles que porten a sospitar en paral·lelismes absurds entre les confrontacions nacionalistes balcàniques i les espanyoles. Pel bé dels Balcans caldria que, per una vegada a la història, la diplomàcia internacional jugués un bon paper a favor de l'enteniment i la convivencia harmònica a la zona.

En tercer lloc. Com es resoldrà el conflicte? Sèrbia no es conformarà, probablement, amb l'entrada a la Unió Europea com a moneda de canvi del seu territori més valuós. Tot i que una estreta majoria del poble serbi va declarar-se, el passat 3 de febrer, disposada a acabar amb l'etapa Milosevic i obrir-ne una de nova cap al progrés dins la UE, l'imminent pèrdua de Kosovo ha fet reviure l'exaltació sèrbia. De fet, Tadic ho va dir tan alt i clar com Nikolic: Kosovo no es toca, i el nou president va prometre que no reconeixeria el nou estat si aquest s'autodeterminava. Quin paper ha de jugar ara, dons, Tadic, com a president de Sèrbia? Sembla poc probable que Tadic cedeixi davant l'atractiva oferta de pertànyer a la UE, si això implica abandonar Kosovo. Però el seu compromís amb els seus votants, que es desprèn del to moderat que s'oposava al radicalisme de Nikolic, l'obliga a frenar l'eufòria Sèrbia que s'està desfermant amb manifestacions violentes a la capital kosovar, Pristina. De moment, en la gran manifestació del passat dijous, la més gran des de la que es va celebrar el 1998 contra l'ocupació del territori serbi per part de l'OTAN, Tadic no hi era per un més que oportú viatge a Romania. Nikolic, per contra, sí que hi era, al costat del Primer Ministre Kosturica. Un darrer interrogant que cal plantejar és: què farà el nou estat de Kosovo si Rússia decideix bloquejar el territori energètica i econòmicament? Com es desenvoluparà el nou estat, que neix sota mínims, sota aquestes circumstàncies? Però sembla que això poc interessa als alabanokosovars que porten moltes jornades celebrant la seva independències, aliens a qualsevol esdeveniment immediat, amb la certa irracionalitat i impulsivitat que sempre ha mogut els fils de la política als Balcans.